Una de las discusiones que están en boca de muchos tiene relación con la movilidad del puesto de trabajo y la interacción digital. Los avances tecnológicos hacen posible llevar el trabajo a cualquier parte y desaparece la necesidad de desplazarse a la oficina para ser productivo. Soluciones como la virtualización de escritorios, las videoconferencias, herramientas de mensajería instantánea, las redes sociales y el famoso cloud (en boca de todos) hacen pensar en una nueva dimensión para las relaciones humanas, que como años atrás versó un sabio, podrían ahora ser categorizadas como “relaciones cibernéticas humanas”, relaciones digitales.

No solo las soluciones anteriormente mencionadas son el último grito, sino que la anarquía en TI parece que llega a su máxima expresión con la aparición de tendencias como BYOD (bring your own device), animando al ejecutivo/trabajador a usar cualquiera de sus terminales para el empeño de sus tareas. Esto es posible gracias a (o por culpa de) estos terminales dotados de conexión a internet más rápida que muchos de los routers que tuvimos en nuestras casas, los smartphones. A estos cacharros se les puede entregar aplicaciones y funcionalidades desde “el cloud”, es decir, aplicaciones o escritorios completos que, sin estar instalados en su sistema operativo, pueden correr en cualquier plataforma y dispositivo.

Toda esta interacción digital tiene muy y mucho de positivo, muchísimas ventajas, pero a su vez acarrea grandes inconvenientes que de no ser tenidos en cuenta habrá que sufrir tarde o temprano. Hablar de las bondades cuando grandes nombres lo han hecho no tendría mucho mérito, por lo que me centraré en aquello que algunos pasan por alto.

Promoviendo la pérdida de las relaciones face-to-face en las empresas con el ahorro como excusa, eliminamos la parte humana de la interacción con las demás personas en el campo profesional, volviéndonos estúpidos, insoportables. Es por todos conocido que un SMS para acabar una relación es “feo”, sin embargo sigue sucediendo. El mal uso de las nuevas tecnologías hace fuerte al cobarde y miserable al exigente, pudiendo ser interpretadas las palabras de tantas formas como lectores tengan. Soy un amante del mundo 2.0 y considero que las redes sociales son geniales, pero deben ser un complemento del tejido humano que les da sentido.

Puede que me acuses de caer en la más detestable demagogia, pero un ingeniero antiguo estudiante de música clásica no puede desaprovechar esta ocasión.

Cerrar la puerta al con-tacto es peligroso. Estamos perdiendo la oportunidad de interactuar de un modo real, usando aquellos cinco sentidos mencionados en algunos cuentos. Interactuar con el mundo que nos rodea, conocer aquella persona capaz de dar un giro a nuestras vidas, saludar a el/la vecino/a del departamento contiguo, dar la oportunidad de que se percaten de nuestro nuevo corte de pelo, compartir el último fin de semana en la hora del café sin una pantalla de por medio, discutir sin teclear y sin hablar a un micrófono…

Todo esto me hace pensar en la novela de Aldous Huxley, Un mundo feliz. Este nos cuenta un mundo en el que las relaciones interpersonales caen en el olvido, sexo incluido.

Por el bien de todos: Interacción digital con moderación, es tu responsabilidad.

 

Tantos anuncios de coches en los que prometen una vida feliz al volante han trastornado mi realidad. Los quilómetros se hacen añicos al volante, pero de lo que siempre se olvidan de contarte es que con ellos también se va tu dinero, transformado en el carburante que alimenta la máquina que debe traerte alegría, trasladarte a un universo paralelo en el que no existen preocupaciones. Hay una leyenda que corre entre las gentes humildes como un servidor, “nada es gratuito”. Conducir es mejor aún que eso. Si no quedas contento con tu felicidad y eres de aquellos que, como yo, desea el bien de todos, puedes compartirla con otros tantos miles de felices que han decidido una destinación a dos minutos de la tuya. Todos, con sonrisas de oreja a oreja, nos encontramos en la autopista, donde un día podemos ir a 120, el lunes siguiente a 110 para pasados unos meses circular nuevamente a 120. 120 variables y regulables, por supuesto… Sin embargo, para simplificar las cosas y para compartir nuestro gozo, paramos en caravana sumidos en nuestra felicidad incondicional. Somos más listos que nuestros políticos, ¡aunque eso no tenga mucho mérito! Aquí en Catalunya también tenemos la extraña y feliz costumbre de pagar nuestras autopistas cada vez que las usamos, para que nunca dejen de existir y para compensar nuestra fama de agarrados… Somos unos románticos.
El coche es testigo de incontables conversaciones, de discusiones, de encuentros llenos de encanto que acaban a altas horas y de encuentros… dejémoslo. A menudo es cobaya de aprendices que lo maltratan, otras veces de conductores más expertos que se creen el Kaiser y que lo estrujan como si de un Ferrari se tratara. Qué más da, al volante quien más quien menos halla la felicidad. Eso sí, no olvides el dicho que te hará glorioso y te ayudará a vivir los mejores momentos de tu vida, ni bebas ni conduzcas (o algo así)…

Quan un (“un” en aquest cas equival a Jan Jofra, no és la meva intenció generalitzar, però com que en aquest blog de “un” només n’hi ha un, que casualment sóc jo, he decidit permetre’m el luxe d’autodenominar-me un; em podria haver autodenominat de moltes maneres ja que ara esta de moda autodenominar-se, però Creativitat està ocupada perquè és època de fitxatges i cal inventar per omplir portades…) està entussiasmat amb la feina que fa, si li preguntes qui és et respon què és. Això pot ser un procés de trancisió natural cap a una nova etapa, en la que aquesta persona descobreix el seu nou rol i el gaudeix amb totes les penes i glòries que comporta. No obstant, segons l’opinió d’un expert, aquesta manera de procedir pot desembocar en una espiral d’egocentrisme i paràfrasis verbals que serveixen per autoafirmar-se, per a ser l’únic oient de les pròpies paraules i per a conferir-se recolzament del propi jo, embolcallat en títols i adjectius que el facin semblar més important, que justifiquin la inversió d’hores d’estudi.
És llavors quan un corre el risc de perdre l’essència del camí que ens porta al moment actual. El que ens defineix és què som, no qui diem ser que som. Abans no s’agafin direccions equivocades, un reendreça el rumb. Com diria un savi: Ep! Alerta!
Un té 23 anys, molt per aprendre. Gràcies mama, seguirem esforçant-nos-hi.

Sí, sóc un covard, però aquesta vegada el temps m’ha guanyat la partida i com un dia té 24h sense opció de pròrroga, hauré de paralitzar els estudis a l’Esmuc durant una temporada. Si eres dels que creia que tard o d’hora cauria, que havia d’arribar aquest moment, obre la botella de cava que aquí el tenim. De totes maneres, haurà de ser una mitja cel·lebració ja que el contrabaix no l’he aparcat. Molt a pesar de veïns i familiars, segueixo i seguiré estudiant de tant en tant i rebent alguna classe particular. En la meva defensa només afegiré que no es tracta d’una retirada, sino d’una renúncia, donat que com ja deus saber per tot el que va quedar dit aquí, compaginar la vida numèrica amb la artística no solament és possible, sinó que mola!
Òbviament, no escric per a fer evident una realitat, sinó que volia fer-te arribar una preocupació meva, una inquietud que potser comparteixes. Darrerament passo més temps del que és saludable rodejat d’enginyers, informàtics i altres sers indesitjables com jo i me n’he adonat que m’estic transformant. Ara resulta que les melodies dels mòbils que m’envolten són de Bola de Drac, Star Wars i Bob Esponja i els temes de taula són els últims videojocs, les novetats per a virtualitzar i pujar ordinadors al cloud i cables mal crimpats. Començo a utilitzar un vocabulari ple de majúscules juntes que fins fa quatre dies no tenien massa sentit: CPD, ISM, VMM, C3-PO, i em dóna la impresió que tinc estudis quan encenc l’ordinador. Res no ha canviat, sóc el mateix d’abans i critico els merders polítics haguts i per haver, odio la demagogia i segueixo tant paranoic com fa dos dies, però ara la vena enginyer m’està donant un aire més friki del que ja tenia. A mode de teràpia, aquesta confessió quedará present per tal que quan tot plegat ja sigui un fenòmen irreversible pugui retrobar els primers símptomes.

Atent, apreciat i benvolgut lector. Tu que ets tant exigent i pares per aquí per accident, et recomano que segueixis el teu periple per la web per trobar quelcom que sigui més raonable de llegir. Si tot i l’advertència decideixes seguir quatre ratlles més i si per casualitat ets reincident et comunico que per falta de seriositat, l’assiduïtat amb què era omplert aquest espai ha esdevingut insultant, per a tan sols escriure com si fos per error.
Què és de mi? Què he fet tot aquest temps? Per què no escric? Potser hi ha tant a dir que, de la mateixa manera que passa quan se t’acumulen les tasques de casa, s’amunteguen les idees i fa mandra escollir-les. Tot sigui dit de pas, en aquest meu cap poc cultivat tampoc n’abunden i en el meu cas es pot aplicar la màxima de dos és companyia, però tres són multitud… Podria parlar de guerres i revoltes orientals, de terratrèmols esfereïdors i de crisi energètica i nuclear, de 110 i 120, de 65 o 67, però no sóc un ciutadà informat. Últimament els diaris em cremen a les mans i el telenotícies em passa volant. La neurona encara no ha connectat quan un home encorbatat s’acomiada de l’audiència que fins al moment l’havia estat escoltant i ja he fet tard…
Quedaria molt bé dir que estic molt enfeinat, que estic ocupat amb projectes importants, que em pretenen cinquanta Universitats, que les dones es llencen als meus peus, i que tot plegat em fa impossible trobar un moment per a escriure en aquest blog deixat de la mà de Déu. No, simplement vaig aprenent a fer d’enginyer i jornaler simultàniament, a dissenyar pàgines web, a tocar el contrabaix i a anar a buscar el cotxe dues vegades en el que portem d’any al dipòsit municipal. Res més que valgui la pena comentar així que, quan em bombardegin les experiències fascinants o quan em vingui de gust explicar-te-les, ens tornem a trobar.

Seguir

Get every new post delivered to your Inbox.